opinions

PRECIOSES PARAULES DE LA ISABEL, gràcies per confiar en mi

La meva filla va néixer el 15 de juliol de 2012 a la setmana 35 per cesàrea i amb 2,300 kg de pes. L’embaràs havia anat molt bé, cansat per haver de compatibilitzar feina i criança del meu fill de 3 anys, però l’havia gaudit molt.

Al nen no li vaig poder donar el pit, tinc els mugrons totalment invertits, no plans, no poc sortits, sinó totalment invertits. Ell va prendre la meva llet que m’extreia amb el tirallets durant seu primer mes de vida i amb aquest segon embaràs ni ho vaig dubtar, demanaria ajuda, buscaria recolzament i aconseguiria alletar la meva filla.

Cap a la setmana 30 de gestació vaig anar a una de les trobades del grup d’Alba a Sants, on la Mercè, les dues assessores en formació i les mares que hi havien em van animar molt a intentar-ho. Els hi vaig demanar contactar amb una assessora de lactància per tal que m’ajudes venint a casa quan arribés el moment. Elles em van donar un nom a l’instant, Marta Corominas. La vaig trucar aquella mateixa setmana i vam acordar que la trucaria quan la nena nasqués.

El naixement prematur va fer que la nena estigués ingressada 10 dies a la unitat de neonatologia de l’hospital. La cosa ja no començava bé. Ella tan petita, els meus mugrons invertits. Vaig començar ja la lactància amb mugroneres i vaig tenir la sort de tenir la pujada de llet ben aviat ,així el suplement que li oferíem a la nena va poder ser de la meva llet.

Vam sortir de l’hospital amb 2,190 kg als 10 dies amb lactància materna en exclusiva i la cara de poca confiança en aconseguir mantenir-la del pediatra de l’hospital, de la sogra i de la meva mare. L’únic recolzament 100% el del meu home que sabia lo important que era per mi aconseguir-ho i la frustració per no haver-ho aconseguit amb el nen.

Ell se’n va encarregar totalment del nen quan jo dedicava les 24 hores del meu dia a la nena. Estava al pit constantment, jo mirava molt i molt el rellotge intentant marcar-li uns horaris a aquell bebè que estava al pit cada dues hores i mamava una hora seguida.

La Marta va venir a casa ja el dia després d’arribar-hi nosaltres. Em va deixar un tirallets doble per estimular el pit, em va ensenyar la tècnica de la compressió per a aconseguir escurçar les tomes i que la meva filla tingués més fàcil aconseguir la llet que el meu pit fabricava, em va ensenyar a alimentar a la nena amb el mètode dit xeringa, però el més important, em va donar molt i molt de suport.

A les 22h a la nit, deixava la nena amb el meu home i llet meva extreta amb un biberó i així jo podia dormir 4 hores seguides. Amb les mugroneres era impossible donar-li el pit a la nena al llit a la nit, no m’hi veia per posar-les, un cop ben col·locada si la nena es movia havíem de tornar a començar. En resum, a les nits sempre m’aixecava i li donava el pit a la butaca, en la posició de rugbi per assegurar-me que la nena no caigués al terra si jo em quedava dormida.

La Marta em va venir a veure tants cops com vaig necessitar, va contestar totes les meves trucades de desesperació, que van ser unes quantes, i va llegir i contestar tots els meus e-mails, sempre amb paraules d’ànims i confiança. Vaig pensar en abandonar moltes moltes vegades. Ella va ser per mi la mare i mestra que t’ajuda a alletar el teu nadó.

Vaig persistir en donar-li el pit a la nena, el 22 d’octubre vaig aconseguir que s’agafés una mica al pit sense mugroneres i el dia 29 d’octubre vam deixar-les definitivament. Un dia que mai oblidaré.

Més de 3 mesos de lactància amb mugroneres i tomes llarguíssimes. Ara amb 6 mesos i 10 dies pren pit a demanda de forma exclusiva, en 5 minuts ha menjat i tot just fa una setmana que li estem oferint cereals sense gluten; no li emociona gaire la cullera però no tenim pressa.

Sóc feliç per haver-ho aconseguit, i el més important tinc dos fills sans i feliços.

Tota mare té el dret d’alletar al seu nadó si ho desitja, però no totes tenim l’ajuda que necessitem. Gràcies a qui ho va creure possible i també a qui no per haver-me donat forces per fer-ho. Gràcies Marta i gràcies al meu home i al meu fill per la paciència que han tingut.