La Laia vivia en un dels poblats laietans,
la seva cultura abastava les terres que ara formen les comarques de
Garraf, Baix Llobregat, Barcelonès, Vallès Occidental, Oriental i
Maresme.
Ella ja era aquí fa gairebé 3000
anys. Ella és la meva rebesàvia. I la teva, si tu vols.
Jo la trio perquè ella és una dona
que es coneix a si mateixa i coneix els cicles de la lluna i les
estrelles. I sap que ella, com tot el que hi ha al món també mor i
reneix cada mes i cada any, amb la lluna i amb el sol.
Ella prové de tot un llinatge de dones
que es remunta tan enllà en el temps que la gent no escrivien i, en
canvi, pintaven imatges a l'interior de les coves i balmes, coves on
succeïen els misteris de la vida, on les dones sagnaven sense dolor
i on parien els fills i filles.
Totes aquestes dones s'ajuntaven per
celebrar la mort i la resurrecció de la lluna, i menstruaven
plegades, i aprenien juntes, creaven, inventaven i somniaven un futur
on tu i jo, i la resta de dones ens trobàvem en unes tendes roges
dins uns edificis estranys perpetuant l'etern cicle de la vida.
El patriarcat, durant tots els
mil·lennis de la seva existència d'existència, va anar aixafant
mica en mica la llibertat sobre el propi cos, la saviesa inherent a
la vida que flueix. I ara ens trobem, sobretot les dones, estranyes
dins un cos que no coneixem i que ens resulta molt difícil poder
estimar sense recança.
He volgut posar LAIA a la tenda roja
com a símbol de la recuperació del poder personal de cadascuna de
nosaltres, de la voluntat d'anar-nos traient de sobre les capes de
cultura patriarcal que arrosseguem. En honor a totes les nostres
ancestres, a les mares originals, a la rebesàvia de la que provenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada